A ilha sem carros...

De Rio vam anar a ilha Grande. Comença l'aventura...! Primer un bus, després una barqueta amb tormenta inclosa. Ilha Grande és un petit paradís on abans hi havia una presó. Ara mateix té algun nucli plagat de pousadas i barquetes... La nostra pousada dóna directament a la platja.
É um prazer. El sol se'n va a les 6 de la tarda, i el primer dia ens vam quedar sense llum i per tant sense possibilitat de llegir (oh! drama!), i amb la obligació conseqüent d 'anar a fer un volt pels carrers "asfaltats" de sorra. Vam degustar la moqueca (plat de peix amb verdures, coco, arròs i caldo de peix).

La illa dóna peu a platges paradisíaques i escursions entre la mata atlàntica (amb humitat tropical que fa que et cansis molt més) i passejades en barqueta qeu t'acoseten a vistes que només es poden veure des del mar.
A les botiguetes ens hem firat de hawaianes (tot i que són sandàlies brasileres, això no ho he acabat d'entendre).

Sembla que aquí no es pugui anar amb un altre calçat. Si fa calor perquè fa calor, si plou perquè així et mulles directament i t'oblides d'intentar anar sec. Ja t'asseques quan para la pluja. A vegades cal donar la volta al sentit comú. Les coses poden ser més fàcils! Com al "Cafè do Mar": no hi havia lloc on seure, vam demanar unes caipirinhes i vam seure tranquil.lament entre el mar i les taules, a la sorra, a l'ombra de la lluna.
Aquests paisatges no aconsegueixen que me'n cansi, com tampoc el verd d'aquesta aigua... Diuen que pels submarinistes és incòmode perquè tant verd els és massa opac. Però des de fora, és tan bonic!!

Panoramica de Rio

"Aquele abraço..." i altres musiquetes conegudes... hi ha un ambient al Curvelo!! Estic a casa el Gabriel (el meu cosí), a la terrassa, compartint l-espai amb la roba estesa (en un sentit literal) i les bicicletes. Davant meu, la parada del Bonde (el tramvia groc que recorre el barri de Santa Teresa), la lluna plena i la plaça del Curvelo. hi ha un grup de gent que canten incansables. Guitarres, percussió, veu... tothom toca, canta o es mou al ritme de la música. No sembla un concert sinó un conjunt de motivats per l'esperit d'aquesta música brasilera. Rio és una ciutat gran. Des de l'avió ja s'intuïa. Sorprenent des de l'aire, Rio té un munt d'edificis amuntegats entre accidents geogràfics, invadint els intestricis entre la badia de Guanabara i els morros (si fossim a Cuba, serien mogotes). Els morros són "cachirulos" de terra qeu sobresurten. Els més famosos són el Pão de Açúcar i el Corcovado. Al primer s'hi pot pujar en un aeri, el segon és el coronat pel "Cristo Redentor". Jo pensava que a Rio hi havia una única d'aquestes torres de pedra. Però n'està plagat! Estan recobertes de mata atlàntica, densa "verdura" amb arbres enooormes, lianes i miles de plantes que al nostre entorn només trobem als gardens, sobretot a la secció de plantes d'interior. Aquí hi ha alegries, bromèlies i pothos silvestres a cada pas! Hi ha trilhas (camins) per poder recórrer, plagats de brasilers aplicats que surten a córrer, fer estiraments o passejar. Al Corcovado (on hi ha el cristo de braços oberts) hi ha el que vam equiparar a la carretera de les aigües de Barcelona (sempre necessitem referents...). A mig camí, en plena floresta de mata atlàntica hi ha el "chorro" d'aigua on ens vam refrescar... perqué aquí la calor és intensa... i sobretot humida! M'ha recordat a Cuba, tot i que aquí, per sort, no he conegut l'estiu profund perquè ja estem entrant a la tardor... Això sí, dormir sense ventilador seria com fer-ho en una sauna!
Arribar a Rio, arribar i estar com a casa. Ha estat una sorpresa agradable i quasi necessària. Ritme tranquil, estones de platja... he recuperat la lectura de "El amor en los tiempos del cólera" (que vaig deixar a Sant Cugat per excés de pes en l'equipatge) i Ipanema i Barra (pltages urbanes de Rio i rodalies) m'han servit com a excuse per a endinsar-me altre cop en els amors de Fermina Daza i Florentino Ariza. A Ipanema l'escena era realment idílica. Catar la posta de sol allà va ser sorprenent. Quan el sol baixa està allà però quasi no il.lumina, és curiós! Se'n va pel cantó dels dos irmãos (dos mogotes que es diuen "els dos germans"). Les llums de la posta estan amenitzades per la maresia que és com una pols d'aigua de mar, com una boirina entre els cossos que es banyaven aprofitant les últimes llums... El culte al cos fa que la platja esdevingui un museu d'escultures humanes que passegen , es banyen o juguen a la sorra blanca. Hi ha un seguici de venedors ambulants que s'encarreguen de satisfer totes les necessitats dels banyistes, o de crear-ne unes quantes més. T'ofereixen formatge cuit a la brasa, estels voladors, pareos, aigua de coco, lembranças, blat de moro recén fet, gelats, vestits, ulleres de sol, farina de yucca, crema protectora, gorros i un llarg etcètera (encara que sembli difícil d'imaginar). No és específic d'Ipanema, a la platja de Barra han desfilat els mateixos personatges, però duts a escena per actors diferents.
La celebració de la setmana santa té un aire molt diferent al qeu estem acostumats. És una festa més "festiva", més popular i menys religiosa. És fruit del mestissatge de pobles i religions. Vam estar a la rua de divendres sant, una processó on s'escenficaven escenes de la passió, varrejat amb personatges d'altres orígens (no crisitans). La música que acompanyava la processó era difícil de descriure, peró tot plegat NO semblava un esdeveniment religiós. Almenys no com jo ho havia entès fins ara... Per cert, que les músiques eren folies de Reis (unes melodies que es canten de casa en casa el dia que vénen els reis mags). L'endemá hi havia una altra cercavila. Aquest cop, una espècie de Carnaval en miniatura. El Bonde (tramvia) presidia la cercavila, carregat de músics tocant melodies de carnaval. Els músics i part del seguici anaven disfressats i... en mig de la multitud em trobo al Marc Ros (amic de Sant Cugat)!! Está viatjant per Brasil després d'un intent frustrat de venir a fer un intercanvi estudiantil per aquí. Va penjar la uni i va optar per viatjar. I aquí ens vam trobar, entre les animades músiques d'un pseudo-carnaval pasqual!! com si estiguéssim a barraques a finals de juny!
Trobar-se a Rio amb la Tita Silvia i el Gabriel ha suposat moments de flash-back a la infáncia. Despertar-se amb olor a café i torrades recén fetes pel carinyo d'una tieta forma part d'aquest flash-back. És com llevar-se a Gregal després d'una nit de Monopoly (fa uns quants anys) o a la Timpa amb uns croissants de la Torrent... d Al cap i a la fi, és el plaer de quan et mimen una mica... La diferéncia és qeu amb el créixer també una comença a cuidar els altres (cosa que no feia de petita...).
El barri de Santa Teresa és com una illa de "poble" dins la odissea de Rio. Fet de casetes qeu semblen d'estiueg, és un barri on hi hvivia gent adinerada, que van instal;lar el tramvia per baixar del turonet a la cituat, a treballar. Aquest tramvia és el Bonde del que parlava abans i es caracteristic pel seu color groc, els seu destartalament i els passatgers que van penjats per la part de fora per estalviar-se el bitllet. Una de les parades és just davant del balcó del Gabriel, i jo no puc deixar de mirar-lo quan passa. És un element pintoresc, curiós. Com la plaça que es veu des del balcó, qeu té vida sense importar l'hora! Bé, troba una estona de calma al matí, quan la ciutat encara es desperta, amb els primers i els segons rajos de sol;
la vida al barri s'estructura resseguint la via del Bonde. Hi ha bars amb un ambientillo...! i música en viu, botiguetes d'artesania i un aire bohemi empedernit. La Tita Sílvia diu qeu m'he adaptat molt rápid al barri. De fet una s'hi sent com a casa. Joana, has de venir per aqui quan vinguis a Brasil. Prohibit saltar-se Rio!! T'encantarà...
Santa Teresa està coronada per la Chacara do Céu, la "caseta del cel", una antiga casa d'un mecenes que va morir sense hereders coneguts. Han resconstruït la casa conservant les ruïnes i el resultat és un curiós mirador de Rio 360º. De dia o de nit, preciós.
Dilluns de Pasqua ja no és feriado , així que el Gabriel havia d'anar a treballar, a Niterói. Niterói és una ciutat que hi ha davant de Rio, a l'altre cantó de la badia de Guanabara. Ell va marxar a l'hora de treballar, la Tita Sílvia i jo ens ho vam prendre amb calma. El Bonde (el tramvia groc) ens va traquetejar del Curvelo fins al centre. És bucòlic. El moment clau és le de passar per sobre dels "arcos de Lapa", un antic aqüeducte...
la Catedral de Rio és d'un famós arquitecte, oscar Niemeyer, que en aquest cas es va lluïr amb un edifici que té molt de curiós i molt poc d'estètic (pel meu gust). És un con de formigó, amb moltes finestretes que per dins són vitralls. Això sí, el fet que els feligresos estiguin asseguts en cercles circumcèntrics i l'altar al mig li dóna un aire original.
El centre de Rio és més aviat lleig. Milers de gratacels, gent atrafegada i lluites de paraigües per a desplaçar-se el dia que hi ha "aguacero". Els catamaranes qeu porten a Niterói són ben bé com autobusos sobre l'aigua i travessen Guanabara -tot i que també hi ha un pont-. A Niterói vam "apanhar" el 47B fins al museu, també d'en Niemeyer. Aquest cop... chapeau! Més que chapeau, OVNI!. El museu d'art contemporani és com un ovni invertit, i un camí vermell que hi serpentaja. En aquest cas, l'obra és estuplèndida! No només per l'excentricisme de la froma i l'elegància de les línies, sinó perquè està en una petita punta des d'on hi ha una panoràmica espectacular de Guanabara i la ciutat de Rio. Es veia Niterói, el pa de sucre, una bona part de la façana litoral de Rio, el Corcovado (el crist), i "a ponte". Tornant cap a casa, en cotxe, filosofia sobre la vida. Si algun dia teniu ocasió, pregunteu al Gabriel sobre la teoria de la felicitat del tamboret. No té pèrdua!
El moviment de la gent, la ciutat... tot passa com si un segon Rio no existís. És el Rio dels nens que demanen. En un acte de compassió,mk el més fàcil és donar el canvi del bitllet del bus, o rascar-se la butxaca buscant alguna calderilla sedimentada. Però resulta que donar és perpetuar la situació dels nens, i que els adults que tenen darrere els segueixin exicgin que surtin al carrer fins que siguin massa grans per a provocar la llàstima dnecessària, o fins que ells mateixos "s'emancipin" a base d'almoines. Mentre els nens demanen al carrer, no van a l'escola i no poden estudiar per a intentar canviar el seu futur. Almenys així ho explicava la Rosa Àngela. El seu consell és que és millor no donar-los res. la meva opinió és que és molt difícil veure un nen i veure-li els ulls i no donar-li res. Així qeu a vegades em sento menys humana al no poder ni tan sols mirar el nen que demana, com negant-li la pròpia existència. Aquella mateixa nit anava sola cap al cine. No sabia molt bé com arribar a Cinèpolis i anava a demanar-ho a un home. Com que estava en un carrer poc il.luminat no em va veure molt bé (o així m'ho vaig explicar després). jo només volia demanara-li com arribar al cine Odeon. Encara no havia acabat el "desculpe" el tio ja m'havia fet que no amb el cap i havia passat de llarg. Finalment vaig trobar el cine, però em vaig quedar amb la mateixa sensació que devien tenir els nens que demanaven a qui ni tan sols havia mirat.
La pel.li, "Juízo", tractava sobre la delinqüència juvenil i els judicis a menors de Rio. Parlava d'una justícia moralitzadora, amb pretensions educatives i situacions vitals que desborden el que el sistema jurídic hagi pogut preveure en els seus escrits. Un menor que ha assassinat el seu pare perquè apallissava quotidianament la mare i a ell mateix; una menor i mare qeu roba la càmera a un turista per a alimentar el seu fill... És la criminalització d'una tendència a buscar la justícia de forma il.legal. Queda molt clar el qeu és il.legal, però no el que és més just...
I parlant de justícia, aquella nit, va haver-n'hi una altra dosi, conversant amb la Rosàngela. És treballadora social i ara treballa en un projecte educatiu amb joves de 18 a 24 anys de les favel.les. Diu qeu més que aconseguir objectius educatius assoleixen més aviat la socialització. Són joves de les favel.les que no han estat escolaritzats. A partir de les inquietuds i propostes dels propis estudiants han acabat fent un curtmetratge (bé, està en procés) sobre diferents tipus de violència, les més importants, vers les dones, els negres i els habitants de favel.les. Ho han fet tot a partir de les seves pròpies experiències o històries de coneguts. Com a projecte sona molt interessant. M'encantaria poder-lo veure, i potser en tindré oportunitat el proper dilluns...

Miiiiiiii Buenos Aaaaires queriiiiiiiiiiiido

Mi Buenos Aires querido, parada y fonda. Vengo de Santiago, voy para Rio. Acogida en casa de Liliana. Cita con Gabriel (uap). Aprovecho para digerir los trayectos. Y en estas, ya tengo móvil.... celular, como llaman aquí. Anotad (como puntualizaría Pedro):

00 54 011 15 6862 0587 (o quizás en lugar de 011 es 911, no lo sé)

y por las dudas, esté o no esté, podéis localizarme "postalmente" en Buenos Aires en:
C/ Güemes, 3257 (casa de Liliana)
Palermo

"andando por La Alameda"

Santiago de Chile. 16, 17 y 18 de Marzo

“Deje salir”. “…”. Órdenes y más órdenes. Es lo que dicen la mayoría de los cartelitos del metro de Santiago. El cúmulo de imperativos y de gentes tornaba agobiante el ambiente. Encontrar un albergue parecía misión imposible, hasta que Claudia dio con Che Lagarto, justo delante de la estación de Los Héroes, donde habíamos empezado la caminata-búsqueda.
Teníamos dos rutas diferentes, una propuesta por Marco (de Valpo) y la otra por Sebastián (del Che Lagarto). Por lo que nos comentaron, parecía que hablaran de dos ciudades diferentes! Intentamos una y la otra, con más o menos acierto. Vaya, que vagabundeamos por Santiago.
Paseamos por La Alameda sin saberlo. Yo andaba buscando “La Alameda” de Ismael Serrano, imaginando un parque de álamos… Pero no había rastro de ninguna alameda como la imaginada. Mi sorpresa fue descubrir que no era ningún parque, sino la avenida por la que anduvimos la mayoría del tiempo, la Avenida del Libertador Bernardo O’Higgins… Delante de “La Moneda” nadie tarareó a Jara, pero el lugar, y un Allende petrificado me pusieron los pelos de punta.

Paseando por el centro no sabíamos si estábamos en una ciudad europea o en una ciudad más europea que la propia Europa (como más mediterránea que cualquier pueblito pesquero es la aldea mediterránea de Por Aventura). Respiramos hondo en el cerro de Santa Lucía, una especie de reserva botánico-arquitectónica (de aires gaudinianos) resaltada por el relieve. Allí descubrimos una “plaga” de enamorados. Parece que éramos el único par no-pareja del parque. Me encantó el verde, para refrescar la vista de tanto cemento, y las vistas panorámicas de la ciudad, con los Andes como telón de fondo…

El Mercado central es un encantador mercado con estructura metálica y un montón de lugarcitos donde se puede comer... adivinen... cocina de mercado! Me encanta porque en muchos lugares el nombre del bar, como en Catalunya puede ser "Can August" o "Ca l'August" aquí es "Donde Augusto"!

El barrio de Bellavista es el centro más bohemio y quizás más fiestero de Santiago. Los pintores (de paredes) olvidaron la compostura y dieron rienda suelta a la imaginación, de tal forma que cada fachada tiene su/s color/es y/o sus diseños. Puedes encontrar un mosaico en el suelo, o media bañera antigua como banco público, bares de copas antes que anochezca y artistas trabajando en la calle o en las paredes. Nos refugiamos en el Garlic, un barcito alejado, para cenar la despedida. De Los Héroes salió el bus para Mendoza para que Claudia continuara allí su viaje, y yo el mío todavía en Santiago.
Santiago me deparaba todavía dos agradables sorpresas. La primera, el Museo de Arte Precolombino. Allí reconocí vasijas de las que Karina nos había mostrado en el Noroeste Argentino hace casi tres años, y descubrí la fascinante cultura de los Moche, en una exposición sobre su cultura y el culto a la muerte y el sexo. Nunca imaginé escenas rituales eróticas plasmadas en cerámica. La rabia por el sexismo m@chista se compensaba con la curiosidad por la forma de entender el poder, la muerte y el sexo. Cuando moría un gobernador, el pueblo entero se sumergía en bacanales de sexo infértil (de todo menos amor y reproducción) para ayudar al tránsito del gobernador entre el mundo de los vivos, el mundo de los muertos y el mundo de los ancestros.
La siguiente sorpresa fue más inesperada. Justo el día en que me iba pude hablar con Rodrigo y comimos juntos antes de ir hacia el aeropuerto. Me encontré con un Rodrigo más serio que el que se fue de Barcelona en diciembre del año pasado, supongo que por las largas jornadas de trabajo. Me hizo mucha ilusión que finalmente pudiéramos vernos.
A las dos horas de almorzar con Rodrigo ya estaba cruzando los Andes… cuánto territorio inexplorado. Es difícil encontrar (al menos desde el aire) la traza de algún sendero que indique el paso de alguien. Me sobrepasa su magnitud y me sorprende lo inexplorado de su territorio.

Valparaiso, Valpo para los amigos

(en construcció...)

14 de Marzo

11 de la ma{ana, nos apeamos en Valparaiso, Valpo para los amigos. Con un saco entero de expectativas, que intentamos neutralizar para evitar un caldo de cultivo del chasco. La noche en el autobus fue interminable, amenazada con horrorosas peliculas americanas y pegando poco ojo a pesar del "semi-cama" (aunque no lo creas, Jenny, me costo dormir!!). Llegar al terminal de bus y ser acribilladas por ofertass de hostels fue cosa de segundos. A mi me violenta mucho esta forma de hacer, pero nos fue muy bien, la verdad. El hostal Costa Manantial resulto ser un lugar encantador, céntrico y a la vez apartado, con vistas a los cerros e incluso con una habitación soble para nosotras! Qué lujo (a estas alturas)!! "Reservamos dos noches, no??" "Dale!". Comimos en un pequeño "antro", templo del kitsch ("funcionaria", inevitable pensar en ti) con sus ramos de flores artificales coloridas y un tiburon de plastico reinando el salon. Un grupo de mayores porteños invadian el menu con ruidosas carcajadas e impregnaban de alegria el lugar. Sobre los porteños, aprendimos que existen tres gentilicios porteños, que se refieren a Buenos Aires, Montevideo y Valparaíso. Eso lo aprendimos en el Vinilo, pero cada cosa a su tiempo... No podíamos creer las dosis de amabilidad del camarero ni la exquisitez del menú casero por el módico precio que pagamos... veníamos de la Patagonia! Tuvimos que dedicar parte de la tarde persiguiendo boletos de bus y de avion con sus numeros de horas y precios, y sorteando las dificultades de los pagos propios de encontrarse en territorio extranjero, aliñados con la mismissima ley de murphy elevada al cubo. El fin del horario comercial nos liberó y empezamos a pasear...

Tomamos el primer ascensor que vimos, el que nos pareció uno cualquiera. Nos subió al Paseo Gervasoni, en Cerro Concepción, donde tuvimos que detenenros a observar sus vistas al puerto y a los cerros abarrotados de casitas multicolor. Valparaíso tiene ese espíritu de duende que esconden ciudades como Lisboa o Granada. Calles adoquinadas y serpenteantes, sea de subida o de bajada (como en la Alfama lisboeta o el Albaicín granadino). Valparaíso tiene aire que huele a puerto de mar, aunque el olor a pan (cuando el pan huele, porque es pan y no pan congelado-prefabricado) eclipsa a veces la atmósfera marina. Aunque aquí marzo es otoño, se respira primavera, como si nos hubiéramos re-mudado de hemisferio. Así, una se siente como en casa. Y el viento playanchino (porque sopla de la Playa Ancha) como lo hacen el levante o la tramuntana en la Costa Brava, quizás en este instante. Pero para paralelismos con el Empordá, habrá tiempo más adelante. Estaba escribiendo sobre Cerro Concepción... El andar errático detrás del objetivo de la cámara nos marcaba un paso lento, y curioso. Cer los rayos del sol concentrarse en una esquina, observar a los artistas o aspirantes a serlo observar par plasmar lo observado en el papel, envidiar a los viajeros de un hostal en ese barrio, y dejarse seducir por los cristales coloridos de un caleidoscopio artesanal. Cada detalle es Valparaíso. Y el que más, el Vinilo. El Vinilo trasciendo lo que es un detalle y constituye quizás la esencia (si es que la hay) de nuestra experiencia en Valparaíso. Muchos bares reclamaban nuestra atención. Pero solo sucumbimos a la tentacion que nos impuso el Vinilo. Como para otras tantas cosas, faltarán las palabras para describirlo. Tantas que no sé como continuar. (el espacio y tiempo no sale, pero imaginaros la pluma detenida durante parte del trayecto santiago- buenos aires. un poco mas de tiempo. despues de pensar algo mas, continué escribiendo).

Es una antigua carnicería, convertida en un local acogedor. Mantiene los azulejos de paredes y suelos, yta mbién la antigua mesa de trabajo, de mármol, con las cicatrices del cuchillo del carnicero... Publicidad antigua recubre las paredes o los espacios vacíos, así como tiras de cómic y periódicos antiguos. En lugar de reses, ahora el protagonista es, como su nombre indica, el vinil. Ivan es el encargado de modular sutilmente el ambiente, normalmente a ritmo de jazz. Pero cuando digo ambiente, me refiero a todo tipo de ambiente, también entre la gente. Ivan, con su don de gentes, transforma el bar en hogar (acá me falta un intento de traducción del catalán... alguien tiene idea de cómo traducir "caliu"?). Bien, "caliu" es lo que Ivan brinda al bar, haciendo que el resto brinden sus copas. Podríamos decir que el Vinilo recuerda bastante a esa "granja" de la calle BAnys Nous o Banys Vells, siempre las confundo. Ese rinconcito que Maga gusta disfrutar en solitario, a veces (para los porteños: no es la Maga de Cortázar). También a ritmo de jazz. Rindiendo un pequeño homenaje a dicha granja, pedí el chocolate con cáscara de naranja. Antes de terminarlo, Ivan ya nos había reubicado de la aislada mesa de la ventana (que comunica más con la calle que con el bar) a la antigua mesa de trabajo. Con apariencia de barra de bar, ésta permite tomar algo a ambos lados de la barra, funcionando como una mesa ancha i alta. Así fue como nos sentamos jutno a Pato y Marco, sumergiéndonos en el espíritu porteño a través de sus gentes de letras y copas.

Pato es intérprete y traductor. Acaba de volver de Atacama, donde vivía del turismo, y de Buenos Aires, que le dejó alguna que otra herida en el corazón. Espera trabajar como traductor, y mientras espera, ahuyenta las penas -vaso en mano-. Por ser nieto de un "lleidata", entendía el catalán que hablábamos con Claudia, y adoraba a Serrat con locura. Conoce Buenos Aires, y fue el pretexto con el que nos presentó Ivan. A su vez nos presentó a Marco, bajo el motivo que "había vivido en España".

Marco da clases de literatura en la universidad. Amante de letras danza entre obras y autores que es un gusto. Profundamente de izquierdas, o de izquierda profunda. Santiaguino de origen, se define como porteño porque ya hace años que reside en cuerpo y alma en Valparaíso.

El "pelao" (por el pelo ausentado o rasurado), guionista de cine, es el que faltaba para el trío cala-letras. Estudió, para que digan que las casualidades no existen, en la UAB. Al llegar a Barcelona se descapitalizó al pasar por caja en "La central" (librería del Raval).

La Sebastiana (Casa- Museo de Pablo Neruda)

Bolos de Berlim (berlinesas) en la playa porteña

Paralelismos L'Escala- Valparaíso (no sembla molt el paisatge de davant del Roser??)

Tarde de domingo en Plaza Victoria... la plaza para quien la juegue!!

Reviviendo recuerdos de infancia, esas mañanas en el Garpe las reencontré en Valpo. Quizás Tableros Ibáñez distribuya Domaikes!

Arte en la calle, museos al aire libre.

ASscensor porteño (para subir a los cerros)

Al final de la C/ Ferrari (donde residia Neruda), el Paseo de los Sueños
Y Marissa se adueñó un verso de Neruda en la pared

(TEXTO TODAVÍA EN CONSTRUCCIÓN... CONTINUARÁ)

Pujant les faldilles al volcà (Osorno) i baixant amb en Petrohué

12 de Març

Arribar a Puerto Varas va ser sinònim d'indignació. Indignació pels canvis en el canvi d'euros o dòlars a pesos xilens,indignació per la manca d'informació d'informació turística, i per la forma de gestionar l'accés al patrimoni natural del país. Aconseguir saber com fer una excursió pel Parc Natural sembla una missió impossible si no estàs disposat a comprar un pack turístic. Venint de Chiloé, ni el volcà Osorno ni el llac Llanguihué a tocar van evitar el desencnt. "Una nit i marxem, no??". Aquesta era la idea. Evitant els tours muntats, vam decidir agafar el transport públic fins als peus del volcà Osorno, i pujar caminant els 15 kilòmetres de camí que portaven fins als telecadires, Un cop al bus, una parella franco-xilena, atenció: amb el MAPA DE TREKKING de la zona, ens han recomanat Petrohué. Sense res a perdre, els hem fet cas. El volcà cònic i nevat evocava la imatge del Fuji japonès, únic imaginari similar al que podíem recórrer en aquell moment.

Un cop a Petrohué hem aconseguit l'increible objectiu d'obtenir un mapa de la zona (que no fossin dibuxets o caricatures). Motxilleta d'excursió, amb lo mínim i imprescindible, i ganes de caminar. El volcà d'Osorno com a teló de fons. Nevat. Preciós. El Lago de Todos los Santos a l'esquena. L'espectacle natural era a cada pas més inesperat. Bosc d'alerces, i les faldilles del volcà com a prats de terra negra recoberts de molsa albina... Torrents petits o canons gegants, també de pedra i/ o sorra negra volcànic. Les ganes de quedar-nos anaven en augment. Sabíem que hi havia un refugi més endavant, però no anàvem equipades i no sabíem quin tipus de refugi seria, doncs no havíem pogut parlar amb el guardaparques abans de començar a caminar. Les coincidències entre els camins marcats al mapa i els del terreny eren gairebé pura coincidència, cosa que afavoria la germanor transanacional entre els pocs excursionistes que caminàvem perduts per la zona. Com a mínim hem fet relacions públiques. La parella franco-xilena, una francesa solitària, uns argentins que ens han fet de papes i un duo improvitzat d'una francesa gran i una alemanya. Finalment hem arribat a Desolación. El paisatge potser era desolador, `però el nom no el mereix, en absolut. Perpectives al llac, a les muntanyes dels voltants, a l'Osorno (volcà)... Tot tan diferent dels Pirineus o els Alps! Tot plegat super emocionant! Finalment ens hem arriscat a passar del mapa i acompanyar un canó dels negres fins la seva desembocadura al llac: la Playa Larga. Una platja de sorra negre, banyada pel llac de bvlau i verd, tot rodejat de muntanyes tacades de neu... Ens ho hem tret tot i hem acabat dins l'aigua. Amb la por de si el nudisme seria un escàndol púlbic o un delicte en aquest país... Però és que el sol patagònic és excessiu! Tot i combatre'l amb crema i més crema (sí Gabi, encara que no t'ho creguis!) qui més crema és el sol. El banyet ens ha fet decidir: no agafaríem l0últim bus. Ens quedem!! Tenim tots els trastos a PUerto Varas, però és igual. Tot acaba sortint. El guardaparques ens ha oferit portar-nos cas que no trobessim allotjament i ens ha adreçat als boteros i a la Lili (la del súper) per buscar allotjament. Aquesta última ens ha posat en ocntacta amb la Señora Marci (la seva casera) i aquí estem, dormint a l'habitació d'una caseta del guardaparques, amb la Señora Marci i el seu marit (el guardaparques), els seus fills i la Lili -que lloga una habitació per poder treballar al super de Petrohué-. Tot és auster. La llum és restringida... i de generador. Fa 14 anys que viuen aquí i fins d'aqui a un temps no arribarà la xarxa elèctrica, tot i que elk projecte ja està en marxa. Ens han donat una espelma i encenedor per si necessitàvem llum durant la nit, doncs a les 12h apaguen el generador. Els dos llits són enoooormes. Descansarem molt bé!

Quan tots els busos, barquetes, i guiris han desertat Petrohué hem anat a trucar a l'hotel de 5 estrelles) i hi hem acabat fent una birreta... Quin sofà! Quines vistes! Se'm fa difícil estar millor que avui, amb les ganes de caminar i de muntanya saciades!

13 deMarç

Despertar-se envoltat de verd i blau és fantàstic. No m'ha agradat tant fer-ho davant la mirada imponent del Papa immortalitzat en un poster, però potser era un mal menor...

Hem fet una excursioneta vorejant el riu Petrohué, des de la seva sortida des del Lago de Todos los Santos fins als "Saltos de Petrohué". Una altra cara de la bellesa. El camí dels cotxes i busos, polvoriento donde los haya era la ruta a seguir, i des d'on desviar-se per anar contemplant el riu. Anàvem fent incursions a la vora del riu, on les roques negres i els colors canviants de l'aigua, la remor de la força de la corrent anaven acompanyant el silenci que ens envoltava.

Quan hem arribat als salts, impressionants. Res d'espectacularitat i magnitud com poden ser unes grans cascades, però l'aigua d'un blau desconegut sobre la roca negra (no se si m'equivoco, però crec que basàltica), l'Osorno eternament de fons... Després les passejades per itineraris entre els arbres. El sendero de los enamorados, les fulles dels arbres, la molsa sobre les pedres i les petites variants del riu... Ponts de fusta entre roques, tot plegat simplement meravellós. A veure quan trobem finalment un cyber on puguem descarregar les fotos i alhora coincideixin el software de la càmera, el cable pertinent, la càmera, la bateria i una cobinació dels astres que permeti baixar-les! Perquè tenir-ho tot alhora és gairebé una missió impossible!

El que m'ha encuriosit és l'aire oriental que tenien alguns dels senderos. Alguns arbres ondulants i el bambú, petit, al costat... Tot plegat semblava un quadre oriental. De fet, estem més a prop del Japó que d'Europa! I sembla que la vegetació s'encarregui de recordar-nos-ho...

Viatjar amb la Clàudia és fàcil. Hem arribat al punt de decidir què fer amb la mirada. A vegades no calen ni paraules. O una pensa una cosa i és l'altra qui ho diu. No tenim els ritmes o les motivacions idèntiques, però en canvi sí compatibles. I això fa que potser fem coses que l'una o l'altra sola no haguéssim fet. Sempre fem una mica de planning per veure què hem d'anar buscant per fer després (lloc on dormir, etc) però també a vegades passem del que havíem dit perquè mana més el moment. La veritat és que sent tant relativament desconegudes aquest viatge era un risc. Però com diu el pare de la Clàudia "Deus protege os audaces". La veritat és que sempre que ens decidim per la opció més arriscada, tot acaba sortint bé. O inclús millor. Igual ja arrìbarà el moment en que alguna cosa no vagi rodada, però... què hi perdrem? Qui lo sa?

Hem estat pels "saltos", inclús ens hem tornat a banyar al riu (en una zona tranquila) i hem fet un picnic aquest cop patrocinat per la Señora Marci...

Finalment ens hem decidit per l'autoestop. Ha durat fins la següent cruïlla, i finalment ens ha atrapat el bus. De tornada a Puerto Varas, despedida del volcà i la impressió d'estar en una zona més colonitzada per alemanys que per espanyols. Durant la horeta de camí de tornada, a cada pas hi havia "Cabañas", i cartells anunciant als cotxes de la carretera que hi havia "Kuchen" (pastissos alemanys). Com que anavem amb el bus ni tan sols se'ns plantejaven com a opció. Però la curiositat ha quedat allà.

Ara estem a Puerto Varas, esperant el bus que ens durà a Valparaíso (Valpo). Altres dos mals menors ens han trobat. A la Clàudia, una acribillació d'abelles, a mi un atac de pipirrines. Segurament, de l'aigua. Poc amiga del fortasec, ha estat la opció més indicada, doncs aviat agafarem el bus i són no menys de 12 horetes...

M'acabo d'enterar que el Gabriel ve a Buenos Aires per setmana santa... i jo a Chile i a Brasil! A veure si puc canviar l'itinerari i coincidir amb ell en algun punt de la geografia argentina... Altre cop a buscar alternatives de vols i viatges!

Chiloé, illa dels chilotas

11 de Març

Aquí un transport públic més són els colectivos i no són els busos (com a aArgentina) sinó que són cotxes, tipo taxi, però compartits. Com els Cadillacs cubans. Normalment tranisten els carrers més importants, amunt i avall.

L'amabilitat de la gent no té res a veure amb el tracte burocràtico-turístic d'El Calafate!

Vam prendre la sàvia i sana decisió de reunir l'economia de dos dies per invertir en un "loft" sobre rodes: 24 hores de Clio. Menjador, habitació i sala d'estar en un sol espai. D'aquesta forma teníem més llibertat de moviment per Chiloé. Poques vegades havia amortitzat tant un cotxe!

Vam fer un picnic (patrocinat per Navimag) en una platja més que verge podríem anomenar salvatge . La força de les onades pacífiques, les dunes amb herbetes de contenció (Maga, quan tinguem les fotos ens podràs dir el nom?), les gavines i els albatros, i les vaques pasturant just després de les duens configuraven un paisatge curiós... i nostàlgic. Removia els records. A la Clàudia li recordava el Portugal de fa uns anys. A mi, l'Empordà (no pervertit) de la meva infància. L'espontaneitat no domesticada de plantes i camins, les lleteres a la vora del camí, esperant a ser recollides, o haver de tenir paciència amb les vaques descansant al mig del (nostre) pas. Turonet rere turonet vam arribar a la Pingüinera de Piñuhio. Un petit paradís de bellesa solitària (tot i que ens van explicar que els dos mesos anteriors havia estat plagat de cotxes amb els respectius turistes que li devien restar encant). De seguida se'ns va apropar un tal Pablo per oferir-nos una barqueta per veure els pingüins: magallánicos, humboldts (has vist, Miren?)... els primers tenen dues ratlles al pit, els segons només una. El que més em va cridar l'atenció: la monogàmia dels pingüins. Vestits de frac, clàssics i romàntics com ells sols. Tenen una sola parella per a tota la vida. Si la femella mor, el mascle mor de pena... o més aviat, es suidida per evitar la tristor. Es tira des del turó més alt que trobi o es deixa emportar per una corrent desconeguda. Si el mascle mor, la femella sol buscar una nova parella. "A viure la vida, qeu és el que ens queda", diuen les pingüines. En canvi els lleons marins mascles necessiten una mitjana de 25 femelles per formar una família. El masclisme xilè, encarnat en el guia, no va poder ofer menys que identificar-se amb els lleons marins i criticar les pingüines.

Com que hi ha més de 20.000 turistes en temporada alta, volen posar un vaixell més grans per a fer menys sortides... i més diners. Aviat també faran "avistaje de ballenas", doncs degut al canvi climàtic des de fa uns sis anys hi ha balenes a pocs kilòmetres de Piñihuil.

De Piñihuil a Castro... què dir? Té una església patrimoni de la humanitat. Per fora, d'aparença destartalada... però per fora. Tot canvia si entres dins. És com una basílica qualsevol, amb les seves columnes, voltes de creueria i bancs... però... TOT DE FUSTA!! Crec que és l'església més curiosa que he vist mai. Franciscana (té dues torres). ALtre cop vaig sentir la impotència a l'altre cantó de la càmera. Es poden captar les imatges, o intentar-ho. ISOs, balanços de blancs i el que vulguis, però l'experiència NO es pot transmetre a través de l'objectiu i mitjançant una imatge. Sobretot perquè el més impactant sol ser allò que no ens esperem.

Castro també té els palafitos que són casetes construides sobre l'aigua, plantades sobre puntals de fusta. Estan construides de fusta i/o chapa, com la gran majoria de cases uqe hem vist des que vam desembarcar a Puerto Montt. Si la marea està alta, es reflexen a l'aigua, creant imatges delicioses. TOt són cases austeres, bé, quasi tot. I pintades de colors vius. Podria recordar vagament a Venècia i els seus arxipèlags.

Les botigues més grans, i que obren fins més tard, amb aparença de supermercat són... FARMÀCIES! A Puerto Montt, Ancud ia Castro ho hem pogut comprovar. És cert que, com a Argentina, s'hi venen medicaments però també coses d'estètica, perfumeria i quasi drogueria: xampús, cremes, panyals, papilles... L'altre negoci sorprenent que també és l'últim en tancar són les botillerías. Hi venen, com el seu nom indica, botellas, de tots tipus.

Ahir a la nit vam buscar un lloc on cunetear (dormir al cotxe en una cuenta, caminet, descampat o el que sigui). Ens ha despertat el sol al sortir i hem esmorzat al llit... tot un luxe! Els palafitos descansaven per la marea baixa. La Clàudia m'ha explicat que en portuguès quan les marees oscil.len molt se'n diuen marees vives. És moníssim, el portuguès!

12 de Març

Aquest matí hem estat a l'església de Nercón, on la fusta està pintada per a simular marbre, i a la de Chonchi, pintada de blau i groc per fora, i amb el sostre interior pintat de cel (blau, amb estrelles). Tenia un aire naïf brutal.

El verd i blau de les algues i la marea baixa ens han atrapat a Chonchi. Peruqè hem de tornar el coctxe a Ancud avui, que si no... De moment, ens quedem a mb el nom de Chonchi com a conya pel viatge.

Per cert, comentari per les nenes... A l'altra punta de la illa, i a l'entrada d0un Parc Natural, hi ha un poblet que es diu Cucao ... en aquesta ocasió no el podré visitar, però potser la propera!

A la Patagònia argentina l'aire que es respira és de carn: asado, bifé de chorizo, cordero patagónico... En canvi, a la Patagònia xilena es respira peix. Olor forta, però bona. De la que fa venir ganes de menjar-se un bon plat de peix o marisc! El mar fa olor de musclo i alguns carrers oloren a salmó. Un asado al que ens van convidar (i no vam poder anar) no era de carn sinó exclusivament de PEIX!

Frase del dia: A vida é feita de pequenas nadas

Sortint de Chiloé vam conèixer en Patricio. Treballava com a segurata al terminal de busos d'Ancud. Amb el temps d'espera ns va explicar primer les seves ambicions i després la seva situació personal i social. Potser un relat de precarietat més genuina que el que nosaltres entenem com a tal. No sé si mair arribarà a imaginar-ho, però l'enveja que ell sentia de que nosaltresfóssim eropees em va fer sentir la impotència d'haver nascut on he nascut, d'haver tingut la vida uqe he tingut i certa ràbia per fer el que estic fent (viatjar, és a dir, en certa forma despilfarrar els diners en quelcom prescindible). La dificultat de renconèixer i sentir-se a gust amb la posició social i econòmica que tinc... i que m'enfornta amb la injustícia al conèixer persones com el Patricio. Per què jo puc viatjar de Barcelona a Ancud i ell no podrà fer-ho mai, per més que ho vulgui i per més que treballi? Potser un consol és que el fet de viatjar fa que els diners "excedents" d'una part del món es repartixin per diferents destins... El Patricio també ens va fer partíceps d'una petita corrupció, per la qual vam pagar menys pel trajecte de bus, i el que vam pagar deuria ser el sobresou d'ell, el conductor i el revisor.

"Señores pasajeros, su atención por favor"

6 de Març

Puerto Natales té poc a veure amb el Calafate. Port d'aigües pacífiques (de l'oceà pacífic) i amb altes muntanyes de fons. Tanquil, de gent amable. Vam agrair la hospitalitat de Books&Café, on vam sentir-nos com a casa. Passa el temps volant. SSembla que el poble viu pendent de les Torres del Paine i el Navimag (vaixell que creua del sud de la Patagònia xilena a Puerto Natales fins al nord, a Puerto Montt). Vam embarcar al vespre amb la il.lusió de dues nenes petites que fan allò qeu mai han fet. El vaixell és un antic vaixell de càrrega, i lluny de ser en format de creuer, és l'austeritat feta vaixell. Té la pinta de ser un alberg sobre l'aigua. Ens va rebre la nit estrellada i una música chill-out quasi impercetpible, que es confonia amb el porpi soroll del mar i del vaixell.

7 de Març

Puerto Natales- Angostura White- Canal Santa María- Canal Sarmiento- Glaciar Skúa

Capa les 6h del matí hem sortit de Puerto Natales i el despertar ens ha regalat una sortida de sol preciosa. Obrir la porta que sorita a coberta i... a babor el sol, a estribor l'arc de Sant Martí. Impressionant. Aquí organitzen activitats (cine, xerrades...) com si fossin uns campaments... o una llar d'avis! El més interessant és el temps. Temps per gaudir, per llegir, per escriure, per xerrar, per relaxar.se... I per incomunicar-se del món! Però, sobretoto, per aprofitar i fer el viatge per l'interior d'una mateixax. Llàstima de la pluja, uqe fa estona que no para...

8 de Març

Puerto Edén- Angostura Inglesa- Cotopaxi- Golfo de Penas

Finalment ha tornat a sortir el sol. Entre els núvols, però més que suficient. La vida i el paisatge passen plàdicament per les finestres del vaixell (a fora fa massa fred i pluja). Cada vegada es fan més insuportables les arrogàncies dels nordamericans del vaixell. a part de no respectar els moments on el silenci esdevé una necessitat, a tall d'exemple, es següent. Ens han explicat que en un pas estret hi ha una roca a dos metres de la superfície. un dels americans va i pregunta: "I per què no la dinamiten?". Sense comentaris. Compartim l'espai amb dues úïsses (Tània i Eileen), amb qui hem acabat xerrant de la UE, del federalisme, de les dretes i les esquerres...

"Señores pasajeros, su atención por favor". Tot sovint ens criden l'atenció per avisar alguna o altre esdeveniment, sigui geogràfic, cinematogràfic o nutritiu (dinar, sopar). Estar al vaixell, o potser simplement estar viatjant, fa pensar molt sobre el fet de ser turista. Què busquem al viatrjar? Experiènces? COnèixer? Conèixer-nos? Sigui com sigui, darrere d'això hi ha muntat tot un issitema que finalment perverteix la pròpia experiència, alhora que altera allò que volem conèixer. A què ve tot això? Sobretot ve "a cuento" de Puerto Edén. Fundada el 1930 per a instarl.lar-hi una estació meteorològica, és l'únic poble que hi ha entre Puerto Natales i Puerto Montt (uns 1800 km de distància). També és on hi ha els últims Kawesqars. El govern xilè obliga al vaixell a parar-hi per transportar mercaderies i persones per/ de l'illa. els passatgers podem baixar si volem. És un poblet tranquil, petit (180 habitants), rodejat de verd i mar. Com hi deu ser, la vida? deu haver canviat molt, des de la vida a la canoa i les dones kawesqar pscant nues en aquesta aigua gèlida, fins les cases de llauna i les invasions dels turistes del vaixell subratllats de taronja pels xalecos salvavides. Hi ha molta gent del vaixell que NO està fent unes vacancetes de mes de rigor, sinó que porten mesos viatjant i recorrent Amèrica Llatina. Entre això i els "Diarios de motocicleta" que vam veure ahir acabo dubtant què m'agradaria fer... Instal.lar-me a Buenos Aires? Viatjar? Uff... No tinc pressa per dicidir. No sécom hi arribaré, però l'únic que tinc clar per ara és qeu cap al dia 20 hauria de ser a Rio!

Cargolina, saps què sona, al vaixell? L'Alex Ubago!! Just en el moment que estem entrant al Pacífic. Tot i que de pacífic no té res. El vaixell balla al ritme de les onades. Sembla que un trasto tan gran no s'hi resistiria, pero és impossible! Tot just acabo d'entedre l'atracció del vaixell pirata del Tibhidabo! La sensació des de proa és la mateixa! Estar a proa, sentint el vent fort bufar, anticipar el següent moviment del vaixell a partir de l'observació dels moviments del mar... Sort de la biodramina!!

9 de març

Sol solet! Kin gust! Ahir al vespre, quan vam sortir a mar obert, el sopar va convertir-se en un espectacle de safates i persones "tambaleándose". Tot semblava caure! Vaig refugiar-me al llit. L'efecte biodramina consisteix en un son profund. Independentment de les ones "pacífiques" de 3 metres, l'efecte va durar dotze hores!! Fins la sortida del sol. Lúltim dia al Navimag, i una sortida de sol etenra, perquè el vaixell anava a 12 nusos, lent però constant, cap a unes muntanyes des d'on sortia el sol que alhora s'amagava. Aquest sol que ens va il.luminar els fiords, la vegetació espectacular i l'evaporació de la pròpia aigua del Canal Pulluche, els dofins del Canal Moraleda i el volcà andí i nevat que dóna nom al Canal Corcovado. Amb tant solet els "pasajeros" van sortir a la coberta exterior, amb les mateixes qganes que els dies d'hivern amb sol de primavera anem a fer un esmorzaret a la terrassa del Cata. Un ianqui em va ensenyar més trucs amb les carioques, un maño em va estar buscant companys d'escalada i amb una madrilenya ens van acribillar les casualitats. COneixia gent de RAI (Andreu, Rai, Aleix) i havia estat un mes i mig a Jericoacoara (Brasil) a la pensió de l'Elena (amiga de la Cari)!. Portava 4 mesos viatjant i li'n queden 2 més: havia demanat uan excedència (com el maño), i en aquest temps s'havia enamorat del Brasil i em va recomanar que enlloc de quedar-me a Buenos Aires viatgés tant com pugués! El dia assolellat va acabar amb la nit més estrellada del món. La via làctea com mai l'havia vist. Amb la festa de l'organillo del Cristóbal, i després el DJ que barrejava una salsa amb un clàssic anglòfon. Incús van posar un reggeton (Gabi, endevina: lo que pasó pasó...).

11 de Març

Ahir vam desembarcar a Puerto Montt. Era el moment d'aterrrar a "la dura vida del turista". On deixem les motxilles? Què mengem? On dormim? On anem... i com?? Gincama de "ventanilles" amb horaris, preus i trajectes a la Terminal de busos. Propera parada... Chiloé (illa davant la costa de Chile). Tot i haver desembarcat, el balanceig del mar se'ns havia ficat dins. COm quan era petita, vaig tornar a tenir la sensació que "la casa cau". Bé, la casa, el carrer, l'estació, el banc, el cyber, el cotxe... TOT!