Chiloé, illa dels chilotas

11 de Març

Aquí un transport públic més són els colectivos i no són els busos (com a aArgentina) sinó que són cotxes, tipo taxi, però compartits. Com els Cadillacs cubans. Normalment tranisten els carrers més importants, amunt i avall.

L'amabilitat de la gent no té res a veure amb el tracte burocràtico-turístic d'El Calafate!

Vam prendre la sàvia i sana decisió de reunir l'economia de dos dies per invertir en un "loft" sobre rodes: 24 hores de Clio. Menjador, habitació i sala d'estar en un sol espai. D'aquesta forma teníem més llibertat de moviment per Chiloé. Poques vegades havia amortitzat tant un cotxe!

Vam fer un picnic (patrocinat per Navimag) en una platja més que verge podríem anomenar salvatge . La força de les onades pacífiques, les dunes amb herbetes de contenció (Maga, quan tinguem les fotos ens podràs dir el nom?), les gavines i els albatros, i les vaques pasturant just després de les duens configuraven un paisatge curiós... i nostàlgic. Removia els records. A la Clàudia li recordava el Portugal de fa uns anys. A mi, l'Empordà (no pervertit) de la meva infància. L'espontaneitat no domesticada de plantes i camins, les lleteres a la vora del camí, esperant a ser recollides, o haver de tenir paciència amb les vaques descansant al mig del (nostre) pas. Turonet rere turonet vam arribar a la Pingüinera de Piñuhio. Un petit paradís de bellesa solitària (tot i que ens van explicar que els dos mesos anteriors havia estat plagat de cotxes amb els respectius turistes que li devien restar encant). De seguida se'ns va apropar un tal Pablo per oferir-nos una barqueta per veure els pingüins: magallánicos, humboldts (has vist, Miren?)... els primers tenen dues ratlles al pit, els segons només una. El que més em va cridar l'atenció: la monogàmia dels pingüins. Vestits de frac, clàssics i romàntics com ells sols. Tenen una sola parella per a tota la vida. Si la femella mor, el mascle mor de pena... o més aviat, es suidida per evitar la tristor. Es tira des del turó més alt que trobi o es deixa emportar per una corrent desconeguda. Si el mascle mor, la femella sol buscar una nova parella. "A viure la vida, qeu és el que ens queda", diuen les pingüines. En canvi els lleons marins mascles necessiten una mitjana de 25 femelles per formar una família. El masclisme xilè, encarnat en el guia, no va poder ofer menys que identificar-se amb els lleons marins i criticar les pingüines.

Com que hi ha més de 20.000 turistes en temporada alta, volen posar un vaixell més grans per a fer menys sortides... i més diners. Aviat també faran "avistaje de ballenas", doncs degut al canvi climàtic des de fa uns sis anys hi ha balenes a pocs kilòmetres de Piñihuil.

De Piñihuil a Castro... què dir? Té una església patrimoni de la humanitat. Per fora, d'aparença destartalada... però per fora. Tot canvia si entres dins. És com una basílica qualsevol, amb les seves columnes, voltes de creueria i bancs... però... TOT DE FUSTA!! Crec que és l'església més curiosa que he vist mai. Franciscana (té dues torres). ALtre cop vaig sentir la impotència a l'altre cantó de la càmera. Es poden captar les imatges, o intentar-ho. ISOs, balanços de blancs i el que vulguis, però l'experiència NO es pot transmetre a través de l'objectiu i mitjançant una imatge. Sobretot perquè el més impactant sol ser allò que no ens esperem.

Castro també té els palafitos que són casetes construides sobre l'aigua, plantades sobre puntals de fusta. Estan construides de fusta i/o chapa, com la gran majoria de cases uqe hem vist des que vam desembarcar a Puerto Montt. Si la marea està alta, es reflexen a l'aigua, creant imatges delicioses. TOt són cases austeres, bé, quasi tot. I pintades de colors vius. Podria recordar vagament a Venècia i els seus arxipèlags.

Les botigues més grans, i que obren fins més tard, amb aparença de supermercat són... FARMÀCIES! A Puerto Montt, Ancud ia Castro ho hem pogut comprovar. És cert que, com a Argentina, s'hi venen medicaments però també coses d'estètica, perfumeria i quasi drogueria: xampús, cremes, panyals, papilles... L'altre negoci sorprenent que també és l'últim en tancar són les botillerías. Hi venen, com el seu nom indica, botellas, de tots tipus.

Ahir a la nit vam buscar un lloc on cunetear (dormir al cotxe en una cuenta, caminet, descampat o el que sigui). Ens ha despertat el sol al sortir i hem esmorzat al llit... tot un luxe! Els palafitos descansaven per la marea baixa. La Clàudia m'ha explicat que en portuguès quan les marees oscil.len molt se'n diuen marees vives. És moníssim, el portuguès!

12 de Març

Aquest matí hem estat a l'església de Nercón, on la fusta està pintada per a simular marbre, i a la de Chonchi, pintada de blau i groc per fora, i amb el sostre interior pintat de cel (blau, amb estrelles). Tenia un aire naïf brutal.

El verd i blau de les algues i la marea baixa ens han atrapat a Chonchi. Peruqè hem de tornar el coctxe a Ancud avui, que si no... De moment, ens quedem a mb el nom de Chonchi com a conya pel viatge.

Per cert, comentari per les nenes... A l'altra punta de la illa, i a l'entrada d0un Parc Natural, hi ha un poblet que es diu Cucao ... en aquesta ocasió no el podré visitar, però potser la propera!

A la Patagònia argentina l'aire que es respira és de carn: asado, bifé de chorizo, cordero patagónico... En canvi, a la Patagònia xilena es respira peix. Olor forta, però bona. De la que fa venir ganes de menjar-se un bon plat de peix o marisc! El mar fa olor de musclo i alguns carrers oloren a salmó. Un asado al que ens van convidar (i no vam poder anar) no era de carn sinó exclusivament de PEIX!

Frase del dia: A vida é feita de pequenas nadas

Sortint de Chiloé vam conèixer en Patricio. Treballava com a segurata al terminal de busos d'Ancud. Amb el temps d'espera ns va explicar primer les seves ambicions i després la seva situació personal i social. Potser un relat de precarietat més genuina que el que nosaltres entenem com a tal. No sé si mair arribarà a imaginar-ho, però l'enveja que ell sentia de que nosaltresfóssim eropees em va fer sentir la impotència d'haver nascut on he nascut, d'haver tingut la vida uqe he tingut i certa ràbia per fer el que estic fent (viatjar, és a dir, en certa forma despilfarrar els diners en quelcom prescindible). La dificultat de renconèixer i sentir-se a gust amb la posició social i econòmica que tinc... i que m'enfornta amb la injustícia al conèixer persones com el Patricio. Per què jo puc viatjar de Barcelona a Ancud i ell no podrà fer-ho mai, per més que ho vulgui i per més que treballi? Potser un consol és que el fet de viatjar fa que els diners "excedents" d'una part del món es repartixin per diferents destins... El Patricio també ens va fer partíceps d'una petita corrupció, per la qual vam pagar menys pel trajecte de bus, i el que vam pagar deuria ser el sobresou d'ell, el conductor i el revisor.