Jo pensava que a Rio hi havia una única d'aquestes torres de pedra. Però n'està plagat! Estan recobertes de mata atlàntica, densa "verdura" amb arbres enooormes, lianes i miles de plantes que al nostre entorn només trobem als gardens, sobretot a la secció de plantes d'interior. Aquí hi ha alegries, bromèlies i pothos silvestres a cada pas! Hi ha trilhas (camins) per poder recórrer, plagats de brasilers aplicats que surten a córrer, fer estiraments o passejar. Al Corcovado (on hi ha el cristo de braços oberts) hi ha el que vam equiparar a la carretera de les aigües de Barcelona (sempre necessitem referents...). A mig camí, en plena floresta de mata atlàntica hi ha el "chorro" d'aigua on ens vam refrescar... perqué aquí la calor és intensa... i sobretot humida! M'ha recordat a Cuba, tot i que aquí, per sort, no he conegut l'estiu profund perquè ja estem entrant a la tardor... Això sí, dormir sense ventilador seria com fer-ho en una sauna!
Arribar a Rio, arribar i estar com a casa. Ha estat una sorpresa agradable i quasi necessària. Ritme tranquil, estones de platja... he recuperat la lectura de "El amor en los tiempos del cólera" (que vaig deixar a Sant Cugat per excés de pes en l'equipatge) i Ipanema i Barra (pltages urbanes de Rio i rodalies) m'han servit com a excuse per a endinsar-me altre cop en els amors de Fermina Daza i Florentino Ariza. A Ipanema l'escena era realment idílica. Catar la posta de sol allà va ser sorprenent. Quan el sol baixa està allà però quasi no il.lumina, és curiós! Se'n va pel cantó dels dos irmãos (dos mogotes que es diuen "els dos germans"). Les llums de la posta estan amenitzades per la maresia que és com una pols d'aigua de mar, com una boirina entre els cossos que es banyaven aprofitant les últimes llums... El culte al cos fa que la platja esdevingui un museu d'escultures humanes que passegen , es banyen o juguen a la sorra blanca. Hi ha un seguici de venedors ambulants que s'encarreguen de satisfer totes les necessitats dels banyistes, o de crear-ne unes quantes més. T'ofereixen formatge cuit a la brasa, estels voladors, pareos, aigua de coco, lembranças, blat de moro recén fet, gelats, vestits, ulleres de sol, farina de yucca, crema protectora, gorros i un llarg etcètera (encara que sembli difícil d'imaginar). No és específic d'Ipanema, a la platja de Barra han desfilat els mateixos personatges, però duts a escena per actors diferents.
La celebració de la setmana santa té un aire molt diferent al qeu estem acostumats. És una festa més "festiva", més popular i menys religiosa. És fruit del mestissatge de pobles i religions. Vam estar a la rua de divendres sant, una processó on s'escenficaven escenes de la passió, varrejat amb personatges d'altres orígens (no crisitans). La música que acompanyava la processó era difícil de descriure, peró tot plegat NO semblava un esdeveniment religiós. Almenys no com jo ho havia entès fins ara... Per cert, que les músiques eren folies de Reis (unes melodies que es canten de casa en casa el dia que vénen els reis mags). L'endemá hi havia una altra cercavila. Aquest cop, una espècie de Carnaval en miniatura. 
El Bonde (tramvia) presidia la cercavila, carregat de músics tocant melodies de carnaval. Els músics i part del seguici anaven disfressats i... en mig de la multitud em trobo al Marc Ros (amic de Sant Cugat)!! Está viatjant per Brasil després d'un intent frustrat de venir a fer un intercanvi estudiantil per aquí. Va penjar la uni i va optar per viatjar. I aquí ens vam trobar, entre les animades músiques d'un pseudo-carnaval pasqual!! com si estiguéssim a barraques a finals de juny!Trobar-se a Rio amb la Tita Silvia i el Gabriel ha suposat moments de flash-back a la infáncia. Despertar-se amb olor a café i torrades recén fetes pel carinyo d'una tieta forma part d'aquest flash-back. És com llevar-se a Gregal després d'una nit de Monopoly (fa uns quants anys) o a la Timpa amb uns croissants de la Torrent... d Al cap i a la fi, és el plaer de quan et mimen una mica... La diferéncia és qeu amb el créixer també una comença a cuidar els altres (cosa que no feia de petita...).
El barri de Santa Teresa és com una illa de "poble" dins la odissea de Rio. Fet de casetes qeu semblen d'estiueg, és un barri on hi hvivia gent adinerada, que van instal;lar el tramvia per baixar del turonet a la cituat, a treballar. Aquest tramvia és el Bonde del que parlava abans i es caracteristic pel seu color groc, els seu destartalament i els passatgers que van penjats per la part de fora per estalviar-se el bitllet. Una de les parades és just davant del balcó del Gabriel, i jo no puc deixar de mirar-lo quan passa. És un element pintoresc, curiós. Com la plaça que es veu des del balcó, qeu té vida sense importar l'hora! Bé, troba una estona de calma al matí, quan la ciutat encara es desperta, amb els primers i els segons rajos de sol;
la vida al barri s'estructura resseguint la via del Bonde. Hi ha bars amb un ambientillo...! i música en viu, botiguetes d'artesania i un aire bohemi empedernit. La Tita Sílvia diu qeu m'he adaptat molt rápid al barri. De fet una s'hi sent com a casa. Joana, has de venir per aqui quan vinguis a Brasil. Prohibit saltar-se Rio!! T'encantarà...
Santa Teresa està coronada per la Chacara do Céu, la "caseta del cel", una antiga casa d'un mecenes que va morir sense hereders coneguts. Han resconstruït la casa conservant les ruïnes i el resultat és un curiós mirador de Rio 360º. De dia o de nit, preciós.
Dilluns de Pasqua ja no és feriado , així que el Gabriel havia d'anar a treballar, a Niterói. Niterói és una ciutat que hi ha davant de Rio, a l'altre cantó de la badia de Guanabara. Ell va marxar a l'hora de treballar, la Tita Sílvia i jo ens ho vam prendre amb calma. El Bonde (el tramvia groc) ens va traquetejar del Curvelo fins al centre. És bucòlic. El moment clau és le de passar per sobre dels "arcos de Lapa", un antic aqüeducte... 
la Catedral de Rio és d'un famós arquitecte, oscar Niemeyer, que en aquest cas es va lluïr amb un edifici que té molt de curiós i molt poc d'estètic (pel meu gust). És un con de formigó, amb moltes finestretes que per dins són vitralls. Això sí, el fet que els feligresos estiguin asseguts en cercles circumcèntrics i l'altar al mig li dóna un aire original.
El centre de Rio és més aviat lleig. Milers de gratacels, gent atrafegada i lluites de paraigües per a desplaçar-se el dia que hi ha "aguacero". Els catamaranes qeu porten a Niterói són ben bé com autobusos sobre l'aigua i travessen Guanabara -tot i que també hi ha un pont-. A Niterói vam "apanhar" el 47B fins al museu, també d'en Niemeyer. Aquest cop... chapeau! Més que chapeau, OVNI!. El museu d'art contemporani és com un ovni invertit, i un camí vermell que hi serpentaja. En aquest cas, l'obra és estuplèndida! No només per l'excentricisme de la froma i l'elegància de les línies, sinó perquè està en una petita punta des d'on hi ha una panoràmica espectacular de Guanabara i la ciutat de Rio.
Es veia Niterói, el pa de sucre, una bona part de la façana litoral de Rio, el Corcovado (el crist), i "a ponte". Tornant cap a casa, en cotxe, filosofia sobre la vida. Si algun dia teniu ocasió, pregunteu al Gabriel sobre la teoria de la felicitat del tamboret. No té pèrdua!El moviment de la gent, la ciutat... tot passa com si un segon Rio no existís. És el Rio dels nens que demanen. En un acte de compassió,mk el més fàcil és donar el canvi del bitllet del bus, o rascar-se la butxaca buscant alguna calderilla sedimentada. Però resulta que donar és perpetuar la situació dels nens, i que els adults que tenen darrere els segueixin exicgin que surtin al carrer fins que siguin massa grans per a provocar la llàstima dnecessària, o fins que ells mateixos "s'emancipin" a base d'almoines. Mentre els nens demanen al carrer, no van a l'escola i no poden estudiar per a intentar canviar el seu futur. Almenys així ho explicava la Rosa Àngela. El seu consell és que és millor no donar-los res. la meva opinió és que és molt difícil veure un nen i veure-li els ulls i no donar-li res. Així qeu a vegades em sento menys humana al no poder ni tan sols mirar el nen que demana, com negant-li la pròpia existència. Aquella mateixa nit anava sola cap al cine. No sabia molt bé com arribar a Cinèpolis i anava a demanar-ho a un home. Com que estava en un carrer poc il.luminat no em va veure molt bé (o així m'ho vaig explicar després). jo només volia demanara-li com arribar al cine Odeon. Encara no havia acabat el "desculpe" el tio ja m'havia fet que no amb el cap i havia passat de llarg. Finalment vaig trobar el cine, però em vaig quedar amb la mateixa sensació que devien tenir els nens que demanaven a qui ni tan sols havia mirat.
La pel.li, "Juízo", tractava sobre la delinqüència juvenil i els judicis a menors de Rio. Parlava d'una justícia moralitzadora, amb pretensions educatives i situacions vitals que desborden el que el sistema jurídic hagi pogut preveure en els seus escrits. Un menor que ha assassinat el seu pare perquè apallissava quotidianament la mare i a ell mateix; una menor i mare qeu roba la càmera a un turista per a alimentar el seu fill... És la criminalització d'una tendència a buscar la justícia de forma il.legal. Queda molt clar el qeu és il.legal, però no el que és més just...
I parlant de justícia, aquella nit, va haver-n'hi una altra dosi, conversant amb la Rosàngela. És treballadora social i ara treballa en un projecte educatiu amb joves de 18 a 24 anys de les favel.les. Diu qeu més que aconseguir objectius educatius assoleixen més aviat la socialització. Són joves de les favel.les que no han estat escolaritzats. A partir de les inquietuds i propostes dels propis estudiants han acabat fent un curtmetratge (bé, està en procés) sobre diferents tipus de violència, les més importants, vers les dones, els negres i els habitants de favel.les. Ho han fet tot a partir de les seves pròpies experiències o històries de coneguts. Com a projecte sona molt interessant. M'encantaria poder-lo veure, i potser en tindré oportunitat el proper dilluns...
1 comentario:
M'encanta llegir-te, estas tota poètica i em trasportes allà on estas tu. Així que en part estic fent aquest viatge i camí al teu costat. Gràcies per compartir-ho!
Gabi
Publicar un comentario