Pujant les faldilles al volcà (Osorno) i baixant amb en Petrohué

12 de Març

Arribar a Puerto Varas va ser sinònim d'indignació. Indignació pels canvis en el canvi d'euros o dòlars a pesos xilens,indignació per la manca d'informació d'informació turística, i per la forma de gestionar l'accés al patrimoni natural del país. Aconseguir saber com fer una excursió pel Parc Natural sembla una missió impossible si no estàs disposat a comprar un pack turístic. Venint de Chiloé, ni el volcà Osorno ni el llac Llanguihué a tocar van evitar el desencnt. "Una nit i marxem, no??". Aquesta era la idea. Evitant els tours muntats, vam decidir agafar el transport públic fins als peus del volcà Osorno, i pujar caminant els 15 kilòmetres de camí que portaven fins als telecadires, Un cop al bus, una parella franco-xilena, atenció: amb el MAPA DE TREKKING de la zona, ens han recomanat Petrohué. Sense res a perdre, els hem fet cas. El volcà cònic i nevat evocava la imatge del Fuji japonès, únic imaginari similar al que podíem recórrer en aquell moment.

Un cop a Petrohué hem aconseguit l'increible objectiu d'obtenir un mapa de la zona (que no fossin dibuxets o caricatures). Motxilleta d'excursió, amb lo mínim i imprescindible, i ganes de caminar. El volcà d'Osorno com a teló de fons. Nevat. Preciós. El Lago de Todos los Santos a l'esquena. L'espectacle natural era a cada pas més inesperat. Bosc d'alerces, i les faldilles del volcà com a prats de terra negra recoberts de molsa albina... Torrents petits o canons gegants, també de pedra i/ o sorra negra volcànic. Les ganes de quedar-nos anaven en augment. Sabíem que hi havia un refugi més endavant, però no anàvem equipades i no sabíem quin tipus de refugi seria, doncs no havíem pogut parlar amb el guardaparques abans de començar a caminar. Les coincidències entre els camins marcats al mapa i els del terreny eren gairebé pura coincidència, cosa que afavoria la germanor transanacional entre els pocs excursionistes que caminàvem perduts per la zona. Com a mínim hem fet relacions públiques. La parella franco-xilena, una francesa solitària, uns argentins que ens han fet de papes i un duo improvitzat d'una francesa gran i una alemanya. Finalment hem arribat a Desolación. El paisatge potser era desolador, `però el nom no el mereix, en absolut. Perpectives al llac, a les muntanyes dels voltants, a l'Osorno (volcà)... Tot tan diferent dels Pirineus o els Alps! Tot plegat super emocionant! Finalment ens hem arriscat a passar del mapa i acompanyar un canó dels negres fins la seva desembocadura al llac: la Playa Larga. Una platja de sorra negre, banyada pel llac de bvlau i verd, tot rodejat de muntanyes tacades de neu... Ens ho hem tret tot i hem acabat dins l'aigua. Amb la por de si el nudisme seria un escàndol púlbic o un delicte en aquest país... Però és que el sol patagònic és excessiu! Tot i combatre'l amb crema i més crema (sí Gabi, encara que no t'ho creguis!) qui més crema és el sol. El banyet ens ha fet decidir: no agafaríem l0últim bus. Ens quedem!! Tenim tots els trastos a PUerto Varas, però és igual. Tot acaba sortint. El guardaparques ens ha oferit portar-nos cas que no trobessim allotjament i ens ha adreçat als boteros i a la Lili (la del súper) per buscar allotjament. Aquesta última ens ha posat en ocntacta amb la Señora Marci (la seva casera) i aquí estem, dormint a l'habitació d'una caseta del guardaparques, amb la Señora Marci i el seu marit (el guardaparques), els seus fills i la Lili -que lloga una habitació per poder treballar al super de Petrohué-. Tot és auster. La llum és restringida... i de generador. Fa 14 anys que viuen aquí i fins d'aqui a un temps no arribarà la xarxa elèctrica, tot i que elk projecte ja està en marxa. Ens han donat una espelma i encenedor per si necessitàvem llum durant la nit, doncs a les 12h apaguen el generador. Els dos llits són enoooormes. Descansarem molt bé!

Quan tots els busos, barquetes, i guiris han desertat Petrohué hem anat a trucar a l'hotel de 5 estrelles) i hi hem acabat fent una birreta... Quin sofà! Quines vistes! Se'm fa difícil estar millor que avui, amb les ganes de caminar i de muntanya saciades!

13 deMarç

Despertar-se envoltat de verd i blau és fantàstic. No m'ha agradat tant fer-ho davant la mirada imponent del Papa immortalitzat en un poster, però potser era un mal menor...

Hem fet una excursioneta vorejant el riu Petrohué, des de la seva sortida des del Lago de Todos los Santos fins als "Saltos de Petrohué". Una altra cara de la bellesa. El camí dels cotxes i busos, polvoriento donde los haya era la ruta a seguir, i des d'on desviar-se per anar contemplant el riu. Anàvem fent incursions a la vora del riu, on les roques negres i els colors canviants de l'aigua, la remor de la força de la corrent anaven acompanyant el silenci que ens envoltava.

Quan hem arribat als salts, impressionants. Res d'espectacularitat i magnitud com poden ser unes grans cascades, però l'aigua d'un blau desconegut sobre la roca negra (no se si m'equivoco, però crec que basàltica), l'Osorno eternament de fons... Després les passejades per itineraris entre els arbres. El sendero de los enamorados, les fulles dels arbres, la molsa sobre les pedres i les petites variants del riu... Ponts de fusta entre roques, tot plegat simplement meravellós. A veure quan trobem finalment un cyber on puguem descarregar les fotos i alhora coincideixin el software de la càmera, el cable pertinent, la càmera, la bateria i una cobinació dels astres que permeti baixar-les! Perquè tenir-ho tot alhora és gairebé una missió impossible!

El que m'ha encuriosit és l'aire oriental que tenien alguns dels senderos. Alguns arbres ondulants i el bambú, petit, al costat... Tot plegat semblava un quadre oriental. De fet, estem més a prop del Japó que d'Europa! I sembla que la vegetació s'encarregui de recordar-nos-ho...

Viatjar amb la Clàudia és fàcil. Hem arribat al punt de decidir què fer amb la mirada. A vegades no calen ni paraules. O una pensa una cosa i és l'altra qui ho diu. No tenim els ritmes o les motivacions idèntiques, però en canvi sí compatibles. I això fa que potser fem coses que l'una o l'altra sola no haguéssim fet. Sempre fem una mica de planning per veure què hem d'anar buscant per fer després (lloc on dormir, etc) però també a vegades passem del que havíem dit perquè mana més el moment. La veritat és que sent tant relativament desconegudes aquest viatge era un risc. Però com diu el pare de la Clàudia "Deus protege os audaces". La veritat és que sempre que ens decidim per la opció més arriscada, tot acaba sortint bé. O inclús millor. Igual ja arrìbarà el moment en que alguna cosa no vagi rodada, però... què hi perdrem? Qui lo sa?

Hem estat pels "saltos", inclús ens hem tornat a banyar al riu (en una zona tranquila) i hem fet un picnic aquest cop patrocinat per la Señora Marci...

Finalment ens hem decidit per l'autoestop. Ha durat fins la següent cruïlla, i finalment ens ha atrapat el bus. De tornada a Puerto Varas, despedida del volcà i la impressió d'estar en una zona més colonitzada per alemanys que per espanyols. Durant la horeta de camí de tornada, a cada pas hi havia "Cabañas", i cartells anunciant als cotxes de la carretera que hi havia "Kuchen" (pastissos alemanys). Com que anavem amb el bus ni tan sols se'ns plantejaven com a opció. Però la curiositat ha quedat allà.

Ara estem a Puerto Varas, esperant el bus que ens durà a Valparaíso (Valpo). Altres dos mals menors ens han trobat. A la Clàudia, una acribillació d'abelles, a mi un atac de pipirrines. Segurament, de l'aigua. Poc amiga del fortasec, ha estat la opció més indicada, doncs aviat agafarem el bus i són no menys de 12 horetes...

M'acabo d'enterar que el Gabriel ve a Buenos Aires per setmana santa... i jo a Chile i a Brasil! A veure si puc canviar l'itinerari i coincidir amb ell en algun punt de la geografia argentina... Altre cop a buscar alternatives de vols i viatges!