A trilha da chuva

29 i 30 de març

D’aixó no hi ha foto, peró riureu igual. Exercici d’imaginació: vuit del vespre, peus amb mitjons i sandálies, un pantaló de xandall d’un nen i a sobre dues faldillas. A la part de dalt, dues samarretes d’estiu i a fora una pluja i un fred hivernal. Més de dos mil metres del nivell del mar. Era a l’Abrigo 4, al peu del cim de la Pedra do Sino, a la Serra dels Orgaos. Envoltats de núvol, pluja i fred. Sí, també era Brasil. Allí em vaig congelar en la humitat tropical.
La meva idea del cap de setmana era acostar-me a algun parc natural a “prop” de Rio. L’opció més bonica semblava Itaitaia, la més fácil, la Serra dos Orgaos, on “només” hi havia un 30% de probabilitats de pluja. El Gabriel a última hora també es va apuntar a venir. Aixa que cap a Teresópolis falta gent. Anávem un xic tard, peró amb el temps suficient. La Pedra do Sino és un dels pics més alts de la serra, o aixó dicen… perqué jo encara no l’he pogut veure! Una trilha és un camí o sender de muntanya. El mapa deia que vam agafar la “Trilha da Pedra do Sino”, pero si fos per mi, caldria canviar-li el nom i posar-li “Trilha da chuva” (camí de la pluja). Tot va comencar amb bon temps, camins frondosos on no m’hagués sorprés trobar-hi un hóbbit sortint d’entre les pedres molsoses i els arbres tupits. Pel camí anávem creuant rierols i cascades (problemes d’aigua aquí no en coneixen). El clima tropical es respirava en la humitat de l’ambient i el calor… i pel diluvi universal que va comencar a mig cami i ja no va parar. La mata atlántica ens protegia de la pluja quan plovia, i ens plovia quan parava. Més que l’aigua que queia, ens mullaven les própies plantes, a través de les que ens obríem pas al seguir el camí. Després d’unes quatre hores i més de mil metres de desnivell, vam arribar a l’Abrigo 4, el refugi. No érem els únics il.luminats de continuar malgrat la pluja. Tot xop. Per no tenir, no tenia ni una capelina, chuvasquero, abric o botes de muntanya. Aixa jo estava inundada, totalment diluviada. A la motxilla vaig rescatar alguna rba “mig” seca. Els únics pantalons i mitjons que tenia estaven xops perqué els havia dut posats mentre plovia, aixi que vaig acabar com us explicava al principi. Finalment una “mama” que hi havia al refugi, l’Helena, em va adoptar i em va fer una sopeta calenta i em va deixar els pantalons del seu fill (en Juli Cesar!!, aixi es deia el nen). El Gabriel va anar a dormir amb el sol, cap a les 6 o les 7, i va continuar l’ambient del refugi, que es va allargar jugant a l’assassi i amb timbes de cartes. Alla vaig coneixer mes l’Agatha (brasilera) i el Thomas (Alemany) -amb qui ens haviem anat creuant pel cami-, i amb tota la resta: una familia, un parell de muntanyeros i el guarda del refugi (que recordava molt al Berni Millet). Vam decidir llevar-nos a les 5 per pujar al cim i veure des d’allá la sortida del sol. Peró… quan va sonar el despertador la tormenta era tan evident que ningú va gosar sortir del sac. L’endemà esperàvem una clariana per sortir del refugi, peró la tempesta no semblava desposada a cedir. Així que finalment vam sortir igual. El camí s’havia convertit en un barranc (un riu passava per sobre el que havia estat el camí) i les bambes, ja mullades del dia anterior, semblava que tinguessin peixos dins, enlloc de peus. El descens semblava més de barrancs que d’una trilha, donc a estones teníem l’aigua entre els turmells i els genolls. Ja feia més fred que el dia anterior i si continuava el vent la cosa pintava lletja. Peró vam arribar sans i estalvis a Teresópolis l’”equip” Gabriel-Thomas-Agatha-Andrea, d’aquells improvistas i aglutinats per les circumstáncies adverses. A Teresópolis, xocolata calenta, un bus perdut i finalment, la tornada cap a Rio. I jo, previsora de mena, em vaig trobar per primer cop en molt temps sense cap mena de material técnic per afrontar la situació. Tot lo de muntanya está al campament base de Buenos Aires!! Sort que almenas fred no en feia i que les sorpresas botániques valien la pena a cada pas. Vam veure bromélies, HORTÉNSIES i falgueres arbóries (com les de Buçaco, a Portugal!!), i vam conéixer gent super agradable. Tot plegat, inoblidable.
Aquella nit a Rio, vam anar a sopar al Bar dos Mineiros. No és el que sembla, peró també. Mineiro és el gentilici de la gent de Minas Gerais, un estat de Brasil colindant a Rio. Per tant un mineiro no és un miner própiament dit. El restaurant és popular i molt agradable, molt de barri. Allí em vaig estrenar en feijoadas… Després vam estar al cine de Santa Teresa, petito i cariñillos, on vam veure “O banheiro do Papa”, una pel.li sobre Uruguay, una reflexió sobre l’espiral de la pobresa i una crítica als mitjans de comunicació i a les situacions de poder i absurditat de la religió, la policia i la masculinitat, amb un toc d’humor tendríssim.